dijous, 7 d’octubre de 2010

El pi blanc




Els grecs anomenaven l’illa d’Eivissa Pitioussa perquè, segons l'autor clàssic Diodor, hi abundaven els pins.

A sa Talaia de Sant Antoni de Portmany podem trobar el pi bord o pi blanc (Pinus halepensis). El seu nom específic fa referència a la localitat d’Alep, una ciutat del nord de Síria.

El Pinus halepensis és l’arbre que domina en el paisatge de les Pitiüses, cobrint en forma de boscos la majoria dels puigs.

Si creix en terres bones i profundes es desenvolupa vertical i arriba a tenir fins a una vintena de metres d’alçada; però en llocs pedregosos i on el vent li dóna de ple, pren formes rares amb les soques ajagudes en terra i les copes agafen formes arrodonides.

Les arrels mantenen el tronc del pi subjecte a la terra. A través de les arrels els pins obtenen aigua i part de l'aliment que necessiten per viure. Aquest aliment que les arrels xuclen de la terra passa pel tronc i arriba a les branques i les fulles. Aquest aliment es diu saba. La saba és com la sang dels arbres.



El tronc del pi està cobert per l'escorça que el protegeix del fred i de la calor. Les branques i l'escorça del Pinus halepensis són grisenques, d'aquí li ve el nom de pi blanc.

Els pins creixen en concordança amb les variacions climàtiques de les estacions de l'any, i durant el període vegetatiu desenvolupen un anell de creixement. Per mitjà d'aquests anells, es pot determinar tant l'edat de l'arbre com les condicions de creixement presents a cadascun dels anys.



Les branques i les fulles formen la copa del pi. Les fulles són perennes, les va renovant durant tot l'any, faci fred o calor; tenen forma d’agulles, de 0’7 a 1 mm d’amplada, surten reunides de dues en dues i solen tenir de 3’5 a 10 cm de longitud d’un verd groguenc.


Els pins fan que l’aire que respirem sigui més net i sa. La distribució de les fulles a diferents nivells permet al pi augmentar la superfície d'intercanvi per la fotosíntesis.

Els pins juguin un paper important en els cicles ecològics terrestres, gràcies a la seva capacitat d'emmagatzemar carboni, el seu rol en el cicle de l'aigua, i la seva formació dels ecosistemes complexos que són els boscos, es converteixen en fonts i refugis de la biodiversitat.







El pi blanc floreix els mesos de febrer, març, abril.

Les pinyes, estretes i amb els escuts de les esquames plans, són de 5 a 12 cm de longitud, amb un clar peduncle curvat. Al cap de tres anys cauen en terra les llavors, anomenades “carrics” o “pinyonets”, que tenen ales per afavorir la seua disseminació.

La fusta de pi blanc es considera una fusta molt retorçada i de molt baixa qualitat.

El pi blanc, juntament amb l'alzina , han estat els arbres més utilitzats des de l'antiguitat per la producció de fusta.

Els Cartaginesos i Romans la utilitzaven per construir les seves embarcacions.

Els àrabs també van utilitzar molt la fusta de pi blanc per a la producció de fusta i brea amb la qual fabricar i segellar les seves embarcacions.

Durant l'Edat Mitjana, moltes pinedes es van talar per aconseguir terres lliures per a l'agricultura i ramaderia, així com per a la producció de carbó vegetal.

Recol•lecció i conservació: Les fulles es recullen des de la primavera a la tardor. Les gemmes a començament de primavera i la resina durant tot l'any. Les fulles han d'assecar-se al sol. Les gemmes s'assecaran al sol i la resina ha d'obtenir-se practicant un tall al tronc de l'arbre i recollint-la quan aquest seca. Tots aquests productes, una vegada secs, es guardessin en recipients ben hermètics en lloc fresc i sec.

Un dels components més destacats d'aquesta planta és l'essència de pi que es pot fabricar de totes les parts de la planta. Les seves propietats antisèptiques, mucolítiques i expectorants han estat utilitzades en nombroses malalties de l'aparell respiratori. És capaç de rebaixar la febre que acompanya a nombroses malalties del pit.

La capacitat diürètica del pi resulta adequada quan es vulgui incrementar la producció d'orina.

En les inflamacions de la bufeta urinària l'ús d'aquesta planta ajudés a desinflamar i a eliminar les bacteris causants d'aquesta inflamació.

La capacitat diürètica d'aquesta planta pot resultar molt adequada en el tractament de la gota.

Espècies y varietats de pins


Bibliografia

Guerau, C. i Torres, N. (1981). Nova aportació al coneixement de les plantes d'Eivissa i Formentera. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

1 comentari:

Todos los comentarios que se realicen no serán publicados al instante. Por seguridad, antes serán revisados para su aprobación.

Tots els comentaris que es realitzin no seran publicats al moment. Per seguretat, abans seran revisats per a la seva aprovació.