Lliurament de Guardons 2010

Banc de fotos
diariodeibiza.es

El dimecres 27 d'octubre de 2010, en el Saló del Club Diari d'Eivissa, el C.P. Cervantes va rebre el certificat de participació al programa de centres ecoambientals. Curs 2009 – 2010.

Dels 54 centres existents en les Pitiüses, entre instituts i escoles, 36 han participat en aquest programa en el curs 2009 – 2010.

Aquesta iniciativa està organitzada de manera conjunta per les conselleries d'Educació i Medi ambient.

En el curs 2004 – 2005 es va iniciar aquest programa amb la participació de 65 centres en totes les Balears. L'any passat van ser 233 els centres inscrits i en aquest curs 2010 – 2011 s'espera la participació de 300 centres en tot l'arxipèlag.



En aquest acte l'antropòleg, primatòleg i director de l'Institut Jane Goodall a Espanya, Federico Bogdanowicz, va donar una conferència sobre “Jane Goodall i els ximpanzés salvatges: 50 anys d'investigació, conservació i educació ambiental”.

En la conferència va exposar alguns estudis que s'han realitzat amb els ximpanzés i la seva convivència amb l'home. El 98 % del material genètic dels ximpanzés és compartit amb l'home.

També va parlar sobre la tala dels arbres en els boscos, la desforestació i l'extracció del coltan.

Coltan comerç sagnant

El coltan, fins fa poc era un material pràcticament desconegut, s'ha convertit en el nou or negre del continent africà. Crucial per a la fabricació de noves tecnologies de la informació als països desenvolupats, com a telefonia mòbil, ordinadors portàtils i altres dispositius electrònics. El coltan es troba en importants quantitats a la zona est de la República Democràtica del Congo. La creixent demanda de coltan per part d'Occident està propiciant matances a la regió, sota la vigilància de les milícies rebels, fins i tot els nens extreuen aquest material de forma perillosa en les mines. En aquest documental d'investigació podeu conèixer als senyors de la guerra que esclavitzen a la població local i als homes de negoci que, des d'Europa, continuen important coltan indiscriminadament, malgrat els advertiments de Nacions Unides.



Mobilitza't per la selva.

A Espanya existeixen avui dia més de 54.000.000 de línies de telèfons mòbils per a poc més de 46 milions d’habitants. A aquest impressionant número de terminals cal afegir-hi aquells mòbils més antics que són reemplaçats i que els ciutadans guarden o llencen a les escombraries, sent la tassa de reciclatge menor al 5%. Si multipliquem aquests números pels països de l’anomenat “món desenvolupat”, les xifres són esfereïdores.

Vols saber com pots ajudar tu a disminuir aquesta demanda, reciclar i generar recursos per a protegir aquests ecosistemes?

Participant en la campanya de recollida de mòbils en desús. Per petita que sigui l'aportació, entre tots/es podem marcar una gran diferència.

Axí que MOBILitza't!
Part de la solució està a les nostres mans...
www.mobilitzatperlaselva.org

En el següent enllaç podeu veure un vídeo sobre com l'empresa Tragamóvil recicla els telèfons usats que recullen.
http://www.tragamovil.es/proceso-reciclaje.aspx


Wikipedia:Jane Goodall
Imatges de Jane Goodall

Observem les carxoferes i les pastanagues

La classe de 5 anys B observa les carxoferes a l’hort d’infantil.




La carxofa o alcaucil (Cynara scolymus) és una planta conreada en climes temperats.

El nom de carxofa procedeix de l'àrab al-kharshûf; el d'alcaucil de l'àrab al-qabsíl.

Originalment procedents del Mediterrani, Nord-oest d'Àfrica.

La carxofera és una planta molt propera del card borriquer comú.

És perenne de fins a 2 metres d'altura, de la família de les compostes, que torna a brollar del cep tots els anys, passat l’hivern, si el fred no la va gelar.

Tira una rosassa de fulles profundament segmentades encara que menys dividides que les del card i amb poques o cap espina. Les fulles tenen color verd clar en el feix i en el revés estan cobertes per una pelussa blanca que li donen un aspecte pàl•lid. Tant el pecíol de la fulla com la vena principal tenen costelles longitudinals molt sortints.


Les flors són de color blavenc. A la part alta de la tija, i en algunes branques que sorgeixen laterals porten uns cabs molt gruixuts, les carxofes, cobertes de nombroses bràctees coriàcies, a la base de les quals està el tendre i comestible. En florir, endureixen molt aquestes bràctees i no es poden aprofitar per menjar.

En la carxofa, després de l'aigua, el component majoritari són els hidrats de carboni, entre els quals destaca la inulina i la fibra. També conté minerals com el sodi, el potassi, el fòsfor, el calci i el ferro; i entre les vitamines destaca la presència de A, B1, B3 i petites quantitats de vitamina C. En la seva composició hi ha una sèrie de substàncies que es troben en petita quantitat, però dotades de notables efectes fisiològics positius:
• La Cinarina: substància àcida amb efecte colerètic, és a dir, amb capacitat per augmentar la secreció biliar. També és diürètic, provoca major expulsió d'orina.
• Els Esterols: amb capacitat per limitar l'absorció del colesterol en l'intestí.

S'utilitza per tractar l'anèmia, la diabetis, el restrenyiment, els càlculs de la vesícula biliar, la gota, el reuma i és molt recomanada per prevenir el càncer de còlon.

Es pot menjar cuita, calenta, tèbia, freda i cuita al vapor.
La manera més saludable d'usar-la és bullida al natural amb suc de llimona i oli.
En bullir-la, per evitar que s'enfosqueixi ha d'agregar a l'aigua de cocció un tros de llimona.

En triar-la s'ha de buscar el que estigui ben tancada i compacta en estrènyer-la, amb les fulles fermes, i per reconèixer si és fresca s'ha de separar una fulla, fallir-la i si produeix un soroll sec, el producte és tendre.

Les seves flors igual que les del card contenen el fermento lab. que serveix com a quall de la llet.


Wikipedia: Carxofa.

Alimentación sana

Botánica - ONLINE

Romaní

Romaní, en llatí ros marinus (Rosmarinus officinalis).

A Sant Joan, Sant Carles i sa Cala s’anomena beneit.

En les pinedes de Sant Antoni de Portmany podem trobar romaní.

És una mata molt aromàtica, principalment per les fulles, té una alçada de 0’50 a 2 m. Necessita sol i terres ben drenades.


Les fulles són perennes, surten oposades a cada nus seguint una disposició alterna; són linears, d’uns 2,5 cm de llarg per 2 mm d’amplària. La cara superior és coriàcia, d’un color verd fort i el revés blanquinosa, degut als nombrosos pèls que la cobreixen. El marge està enrotllat per avall.




Floreix dues vegades a l'any, a la primavera i a la tardor. Les flors són de 5 mm de llarg, de color blau clar amb tonalitats variades, la seva corol•la és bilabiada. Es disposen en raïms curts a la part terminal de les rametes tendres.

Es reprodueix d’esqueix a la tardor i al mes de febrer. També de murgó d’una branca arrelada. Germina molt be de llavor a l’hivern.

El romaní és molt usat com a condiment culinari. S’utilitza per condimentar carns, peix, pasta, arròs i per a licors.

Les fulles i les flors són la part medicinal de la planta, es recol•lecten en hivern i primavera.

Les fulles de romaní ben mastegades i mesclades amb saliva s’empren per cicatritzar i desinfectar petites ferides.

Posant les fulles i les flors del romaní dins d’una ampolla amb alcohol i deixant-ho macerar uns quants dies al sol i la serena, s’obté esperit de romaní, útil per fer fregues, que minven el dolor i tonifiquen el cos.

Entre les propietats medicinals d’aquesta planta podem destaca les següents: antiinflamatòria, antioxidant, antibacteriana, antifúngica, hepatoprotectora, immunostimulant, estimulant, migranyes, antialopècia, ginecològica.

Del romaní s'extreu un oli utilitzat en perfumeria, per a locions capil•lars i per fabricar sabó.

En agricultura biològica s’utilitza per espantar la mosca blanca, fongs i poll.

Plantes medicinals

Wikipedia: Romaní

Respectem el bosc

Els incendis produïts en els últims mesos en les Illes Balears, ens fa ser més reflexius i crítics davant les accions de certes persones que no respecten el seu entorn, fan foc en zones no autoritzades, tiren escombraries, papers, plàstics, ampolles, etc. en les pinedes.




Els boscos de l’illa d'Eivissa són una font de bellesa natural, si no els conservem i els cuidem apareixerà la desertització, molts animals i plantes moriran, la riquesa d'aquest ecosistema desapareixerà. Per no perdre aquesta riquesa natural és important reforçar des de l'escola i des de casa els hàbits de reciclatge i de protecció de l'entorn natural.

Primeres fulles de les pastanagues

Surten les primeres fulles de les pastanagues sembrades el 29 de setembre de 2010.

El pi blanc

Els grecs anomenaven l’illa d’Eivissa Pitioussa perquè, segons l'autor clàssic Diodor, hi abundaven els pins.

A sa Talaia de Sant Antoni de Portmany podem trobar el pi bord o pi blanc (Pinus halepensis). El seu nom específic fa referència a la localitat d’Alep, una ciutat del nord de Síria.

El Pinus halepensis és l’arbre que domina en el paisatge de les Pitiüses, cobrint en forma de boscos la majoria dels puigs.

Si creix en terres bones i profundes es desenvolupa vertical i arriba a tenir fins a una vintena de metres d’alçada; però en llocs pedregosos i on el vent li dóna de ple, pren formes rares amb les soques ajagudes en terra i les copes agafen formes arrodonides.

Les arrels mantenen el tronc del pi subjecte a la terra. A través de les arrels els pins obtenen aigua i part de l'aliment que necessiten per viure. Aquest aliment que les arrels xuclen de la terra passa pel tronc i arriba a les branques i les fulles. Aquest aliment es diu saba. La saba és com la sang dels arbres.



El tronc del pi està cobert per l'escorça que el protegeix del fred i de la calor. Les branques i l'escorça del Pinus halepensis són grisenques, d'aquí li ve el nom de pi blanc.

Els pins creixen en concordança amb les variacions climàtiques de les estacions de l'any, i durant el període vegetatiu desenvolupen un anell de creixement. Per mitjà d'aquests anells, es pot determinar tant l'edat de l'arbre com les condicions de creixement presents a cadascun dels anys.



Les branques i les fulles formen la copa del pi. Les fulles són perennes, les va renovant durant tot l'any, faci fred o calor; tenen forma d’agulles, de 0’7 a 1 mm d’amplada, surten reunides de dues en dues i solen tenir de 3’5 a 10 cm de longitud d’un verd groguenc.


Els pins fan que l’aire que respirem sigui més net i sa. La distribució de les fulles a diferents nivells permet al pi augmentar la superfície d'intercanvi per la fotosíntesis.

Els pins juguin un paper important en els cicles ecològics terrestres, gràcies a la seva capacitat d'emmagatzemar carboni, el seu rol en el cicle de l'aigua, i la seva formació dels ecosistemes complexos que són els boscos, es converteixen en fonts i refugis de la biodiversitat.







El pi blanc floreix els mesos de febrer, març, abril.

Les pinyes, estretes i amb els escuts de les esquames plans, són de 5 a 12 cm de longitud, amb un clar peduncle curvat. Al cap de tres anys cauen en terra les llavors, anomenades “carrics” o “pinyonets”, que tenen ales per afavorir la seua disseminació.

La fusta de pi blanc es considera una fusta molt retorçada i de molt baixa qualitat.

El pi blanc, juntament amb l'alzina , han estat els arbres més utilitzats des de l'antiguitat per la producció de fusta.

Els Cartaginesos i Romans la utilitzaven per construir les seves embarcacions.

Els àrabs també van utilitzar molt la fusta de pi blanc per a la producció de fusta i brea amb la qual fabricar i segellar les seves embarcacions.

Durant l'Edat Mitjana, moltes pinedes es van talar per aconseguir terres lliures per a l'agricultura i ramaderia, així com per a la producció de carbó vegetal.

Recol•lecció i conservació: Les fulles es recullen des de la primavera a la tardor. Les gemmes a començament de primavera i la resina durant tot l'any. Les fulles han d'assecar-se al sol. Les gemmes s'assecaran al sol i la resina ha d'obtenir-se practicant un tall al tronc de l'arbre i recollint-la quan aquest seca. Tots aquests productes, una vegada secs, es guardessin en recipients ben hermètics en lloc fresc i sec.

Un dels components més destacats d'aquesta planta és l'essència de pi que es pot fabricar de totes les parts de la planta. Les seves propietats antisèptiques, mucolítiques i expectorants han estat utilitzades en nombroses malalties de l'aparell respiratori. És capaç de rebaixar la febre que acompanya a nombroses malalties del pit.

La capacitat diürètica del pi resulta adequada quan es vulgui incrementar la producció d'orina.

En les inflamacions de la bufeta urinària l'ús d'aquesta planta ajudés a desinflamar i a eliminar les bacteris causants d'aquesta inflamació.

La capacitat diürètica d'aquesta planta pot resultar molt adequada en el tractament de la gota.

Espècies y varietats de pins


Bibliografia

Guerau, C. i Torres, N. (1981). Nova aportació al coneixement de les plantes d'Eivissa i Formentera. Eivissa: Institut d'Estudis Eivissencs.

Sembrem pastanagues i bledes

La bleda és nativa d'Europa meridional, hi ha nombroses varietats pel fet que es conrea extensament en totes les zones temperades del món.

És una planta amb grans fulles verdes i carnoses penques blanques. Van ser els àrabs els qui van iniciar el seu conreu cap a l'any 600 a.C. Tant els grecs com els romans van conèixer i van apreciar les bledes com a aliment i com a planta medicinal. En l'actualitat, Europa central i meridional i Amèrica del Nord, són les principals zones productores.

Les varietats de bledes varien pel color i la grandària de les seves fulles i penques. La varietat Swiss Chard, també coneguda com Silver Chard o Seakale Beet, presenta les penques blanquinoses i les fulles verdoses i arrugades. No obstant això, la Ruby Chard i la Rainbow Chard, destaquen per les seves penques grosses i vermelloses.

La bleda aporta majoritàriament aigua i quantitats molt menors d'hidrats de carboni i proteïnes, per la qual cosa resulta poc energètica, encara que constitueix un aliment ric en vitamines, sals minerals i fibra. Després de l'espinac, és la verdura més rica en calci i magnesi. Quant a vitamines, destaca la presència de folatos, vitamina C i betacaroteno o provitamina A (l'organisme la transforma en vitamina A a mesura que la necessita). La bleda crua conté molta més vitamina C que la cuita, per la qual cosa en amanida constitueix una bona font d'aquesta vitamina.
Les fulles verdes més externes són més vitaminades (fins a 50 vegades més en el cas dels betacarotenos).

En dietes d'aprimament, les bledes simplement bullides, al vapor o saltades amb una mica d'oli d'oliva, formen un plat molt recomanable. Pel seu excel•lent aporti de folatos, és un aliment imprescindible en la dieta de la dona embarassada. La deficiència d'aquesta vitamina durant les primeres setmanes d'embaràs pot provocar malformacions en el desenvolupament del sistema nerviós del futur bebè. En amanida el seu aportació d'aquesta vitamina és major, ja que és molt sensible a la calor, i en coure-la es perd part important.

D'altra banda, les fulles presenten propietats laxants i diürètiques, la qual cosa resulta beneficiós per a un bon nombre d'afeccions: restrenyiment, hemorroides, hipertensió i retenció de líquids, entre d'altres.

No obstant això, les bledes contenen bastants oxalats. Per això, han de consumir-se amb moderació en cas de càlculs biliar o litiasi renal.

El sabor de les bledes és similar als dels espinacs, encara que quelcom més suau. Les fulles verdes i fines requereixen menys de la meitat del temps de cocció que les penques blanques.

Les fulles tendres es poden prendre crues en amanida. Si són ja velles, és millor consumir-les sense les tiges i nervis, ja que aporten un sabor amarg.

A l'hora de comprar-les, els exemplars de major qualitat són aquells amb fulles llises, brillants i de color verd uniforme (sense taques), amb penques dures i de color blanc. Si les fulles són gaire grans i arrugades, vol dir que ja han florit o estan a punt de fer-ho, i això fa que les seves penques desenvolupin un sabor molt amarg.

Si es compren fresques i es desitgen congelar, s'han d'escaldar prèviament durant 2-3minuts en aigua bullint i posteriorment es congelen.

És una verdura molt perible,per la qual cosa convé consumir-les en el menor període de temps. Si la guardem en el verdurer de la nevera, es conserva uns dies més.



Antigament, la pastanaga es conreava per les seves fulles i llavors aromàtiques, no per la seva arrel. Encara avui, alguns dels seus parents es conreen per aquestes, tals com el julivert, el fonoll, l'anet i el comí. En el segle I s'esmenta per primera vegada l'arrel en fonts clàssiques. La pastanaga moderna va ser possiblement introduïda a Europa entre els segles VIII i X. Les pastanagues taronges van aparèixer als Països Baixos durant el segle XVII.

Les pastanagues són un aliment excel•lent des del punt de vista nutricional gràcies al seu contingut en vitamines i minerals. L'aigua és el component més abundant, seguit dels hidrats de carboni, sent aquests nutrients els que aporten energia. La pastanaga presenta un contingut en carbohidratos superior a altres hortalisses. En tractar-se d'una arrel, absorbeix els nutrients i els assimila en forma de sucres. El contingut dels dits sucres disminueix després de la cocció i augmenta amb la maduració.

El seu característic color taronja es deu a la presència de carotenos, entre ells el beta-caroteno o provitamina A, un compost antioxidant que es transforma en vitamina A un vegada entra en el nostre organisme. Així mateix, és font de vitamina E i de vitamines del grup B com els folatos i la vitamina B3 o niacina. Quant als minerals, destaca l'aportació de potassi, i quantitats discretes de fòsfor, magnesi, iode i calci.

Ajuda a netejar les dents i estimula la secreció de saliva, quelcom que ajuda a contribuir indirectament a una bona digestió.

Quan es posseeix deficiència de vitamina A, se'ns dificulta veure bé a la nit ja que el nervi òptic es nodreix d'aquesta vitamina i una proteïna crida “opsina”, raó per la qual la pastanaga sempre s'ha relacionat amb el millorament de la visió.

Augmenta la producció de melanina, el pigment que li dóna color a la pell i la protegeix de les radiacions solars nocives (RAÏM i UVB).

Per la seva riquesa en fòsfor és excel•lent com vigoritzant per a una ment cansada , i com a restauradora dels nervis.

El seu efecte curatiu contra el reumatisme , gota , artritis i càlculs , ho deu a la seva enorme proporció de potassi , que combina amb els àcids.

El seu ús és igualment recomanable en les afeccions de les vies urinàries , perquè és excel•lent per als ronyons.

Com a antisèptic es pot prendre el suc diverses vegades durant el dia, especialment en les malalties infeccioses.

Les pastanagues es poden consumir de molt diverses formes. Se solen trossejar i es consumeixen crues, cuites, fregides o al vapor i es cuinen en sopes i guisats, així com en menjars preparats per a bebès i animals domèstics.

Alimentación sana

Wikipedia: bleda

Wikipedia: pastanaga