L’eriçó morú (Atelerix algirus)

L’eriçó morú (Atelerix algirus) es classifica en tres subespècies:


• Atelerix algirus vagans: Illes Balears
• Atelerix algirus caniculus: Illes Canàries
• Atelerix algirus algirus: Península Ibèrica i Àfrica


Els eriçons moruns són més petits que els comuns, amb unes dimensions que van dels 20 als 25 cm de longitud i un pes de 500 a 700 grams.

Les seves pues són curtes, de 15 a 20 mm, i la franja de color està situada més o menys en el centre de la pua.

Quan l'animal es veu amenaçat, s'enrosca per amagar les seves parts més vulnerables (cap i extremitats) deixant al descobert les seves afilades pues.

El pèl de la cara i el ventre és molt clar, gairebé de color blanc, encara que de vegades la cara presenta un to més fosc.

En el cap hi ha una zona nua que separa en dues parts les pues. Les seves orelles sobresurten de les pues.

Els seus ulls són petits i el seu morro és mòbil i acaba en punta.

Les extremitats són més llargues que les del comú. El dit polze del peu és vestigial i poc desenvolupat. Els seus coixinets semblen més tous i voluminosos.

Habita en zones arbustives, àrees de matoll, pinedes i àrees agrícoles de secà.

Surt de nit a caçar. Consumeixen grans quantitats d'aliments: insectes, cucs, granotes i ous d'aus.

Sobre octubre i novembre sol començar el temps d'hibernació, encara que alguns anys més càlids poden esperar fins a gener, o fins i tot no hibernen si la temperatura es manté agradable i hi ha aliment suficient.

El període d’hibernació el passen en un niu de fullatge per no gastar molta energia, i durant aquest temps poden despertar de tant en tant, sortir a menjar una mica, i tornar de nou a hibernar.

Si les temperatures descendeixen de 1ºC, els eriçons poden morir de congelació. Encara que no són conscients de la temperatura exterior, si aquesta descendeix massa els eriçons es desperten lentament, i busquen un lloc mes càlid per seguir hibernant sense perill a congelar-se.

Els canvis en el metabolisme d'un eriçó durant la hibernació són els següents:
• La seva temperatura corporal descendeix a uns 5-10ºC.
• Estan gelats al tacte.
• Deixen de moure's.
• La respiració es deté durant llargs períodes de temps
• El ritme cardíac es redueix al voltant de 20 batecs per minut.
• S'enrotllen formant una bola de pues compacta i molt rígida.

Tots aquests canvis són deguts a l'estalvi de greixos que ha de fer per sobreviure tant temps sense menjar. Com menys actiu estigui, menys energia utilitzarà i mes temps podrà passar aletargat.

L'època de reproducció és entre abril i octubre. Les femelles parin unes quatre o cinc cries per ventrada.

L’eriçó morú es troba entre les espècies protegides a les Balears.

ESPÈCIE AUTÒCTONA

LA WEB DE LOS ERIZOS.COM

WIKIPEDIA: ERIÇÓ

Informació per als pares i mares

Informacio Pares

El caragol

En algunes zones de l’illa d'Eivissa podem trobar el caragol Iberellus tanitianus (espècie endèmica d'Eivissa) i el Iberellus companyonii (espècie endèmica de Mallorca, Menorca i introduït en les Pitiüses).

El nom de Iberellus tenitianus ha estat assignat en record a la Deessa cartaginesa Tanit, que forma part de la història de les Pitiüses.

El caragol Iberellus tanitianus sol trobar-se en sòls calcaris no gaire assolellats, amb abundància de líquens, sota boscos de Pinus halepensis i en pendents pedregosos orientats al Nord i Nord-est.

Tenen una petxina globulosa helicoïdal i dos parells de tentacles retràctils, un parell proveït d'ulls i l'altre tàctil.

Els caragols es mouen com els cucs, alternant contraccions i elongacions del seu cos. Produeixen mucus per ajudar-se en la locomoció reduint així la fricció. Aquesta mucositat contribueix a la seva regulació tèrmica; també redueix el risc del caragol davant les ferides i les agressions externes, també els ajuda a mantenir-se lluny d'insectes perillosos com les formigues.

Els caragols són hermafrodites, produeixen tant espermatozoides com a òvuls. Han d'acoblar-se amb altres caragols perquè no poden autofecundar-se. Estan equipats d'un penis i de l'òrgan receptiu corresponent. Per parelles, s'inseminen l'u a l'altre, per fertilitzar internament els seus òvuls. Generalment, en la primavera i tardor, mentre el temps roman calent i humit. La còpula es fa generalment de nit.

Després fan un forat, enterrant els seus ous alguns centímetres sota la superfície de la capa fèrtil. Passats 12 dies (fins a 1 mes segons les condicions climatològiques), aquests ous s’obren i sorgeixen els caragols petits.

La petxina del caragol i les cobertes dels ous estan formades principalment per carbonat de calci. A causa d'això, requereixen una bona quantitat de calci en la seva dieta i un ambient aquós per produir una petxina forta. Per això els caragols es desenvolupen millor a les zones calcàries.

Els caragols hibernen (d'octubre a abril). També poden detenir la seva activitat a l'estiu en condicions de sequera, la qual cosa se li coneix com estivació. Per mantenir-se humits durant la hibernació, segellen l'obertura de la seva petxina amb una capa seca de mucositat cridada epifragma.

Com a curiositat podem dir que el caragol més gran de terra és el caragol gegant africà (Achatina fulica) que pot mesurar fins a 30 cm.


Fauna endèmica de Balears

Hesse (1908). Una nueva especie de Iberellus.

Wikipedia: caragol.

Eivissa-Medi natural

ARGO

El rincón de los caracoles

El bosc

Els nins/es de la classe de 5 anys B han fet el mural del bosc. Primer han retallat les imatges de les propagandes de les joguines, després han aferrat en el mural les imatges i els trossos de paper de diari pintats de marró, finalment han pintat amb esponja el cel i en pinzell el títol del mural.

Coneix els boscos de les Balears

Open publication - Free publishing - More boscos

El llibre exposa, amb il·lustracions, els diferents tipus de boscos que hi ha a les Balears (pinar, alzinar, garriga d’ullastres, bosc de ribera, savinar i cims i penya-segats) una publicació dirigida als alumnes de Primària que pretén que els escolars descobreixin, s'aproximin i coneguin els sistemes forestals de les Illes, els elements de la fauna i flora més significativa.

FONT: CREAIB

Podarcis pityusensis

Galeria de fotos

En els boscos de l’illa d'Eivissa podem trobar la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis), és un rèptil amb sang freda de la família Lacertidae endèmica de les illes Balears. Aquest rèptil procedeix d'Eivissa, Formentera i illots adjacents, i ha estat introduït a Mallorca i en altres zones d'Espanya (Barcelona, etc.).

Té una grandària mitjana i el seu aspecte és variable, és una espècie robusta, de potes fortes, cap curt, el seu cos està cobert d'escates imbricades i la seva cua és molt perllongada, fàcil de desprendre's, amb gran capacitat de regeneració; la cua continua movent-se una vegada arrencada, la qual cosa serveix a la sargantana per fugir de possibles predadors.

Existeixen unes 21 subespècies, algunes d'una coloració molt fosca amb el ventre blau cobalt.

Viu en els boscos i matolls, preferint les zones pedregoses, murs, etc., on troba plataformes on prendre el sol i refugis on amagar-se en cas de perill.

Les sargantanes de les Pitiüses són ovípares, la seva maduresa sexual s'aconsegueix generalment als dos anys de vida. El període de reproducció abasta d'abril fins a agost.

Caça sobretot insectes i aràcnids de menys de 25 mm de longitud, tant en terra com sobre els arbres.

La sargantana de les Pitiüses està en perill pels incendis (Benirràs, Sant Antoni de Portmany), la importació de colobres peninsulars a Eivissa(les espècies trobades fins ara son la colobra de ferradura (Hemorrois hippocrepis), la verda (Malpolon monspessulamus), la blanca (Elaphe scalaris) i també la colobreta cega (Blanus cinereus), la mida de les quals pot arribar a un metre i mig de llargària. Algunes son verinoses, tot i que en principi no impliquen perill per a l’home, segons els tècnics), aus, gats domèstics, comerç il•legal, etc

Faves reina mora i de farratge

El dimarts 2 de novembre de 2010, la classe de 5 anys B hem plantat faves reina mora i de farratge a l’hort d’infantil.



Vicia faba, la favera, és una planta trepadora herbàcia, anual.

Té les tiges fortes de coloració verda, anguloses i buides, ramificades, de fins a 1,5 m d'altura. Segons l’afillament de la planta varia el nombre de tiges.

L'arrel de la favera creix en profunditat fins a aconseguir un llarg similar al de la tija de la planta. Com altres fabàcies, els nòduls de la mateixa tenen la propietat de fixar nitrogen en el sòl; encara que fins a un 80% del mateix és consumit per la pròpia planta, el 20% restant millora la fertilitat de la terra, per la qual cosa el cultiu s'empra en sistemes de rotació per enfortir sòls esgotats.

Té les fulles alternes, compostes, paripinnades, amb folíols amples de forma ovals -arrodonits, de color verd fosc.



Les flors estan agrupades en raïms curts de 2 a 8, aconseguint els 4 cm de llarg, amb pètals blancs tacats de violeta, porpra o negre. Són hermafrodites, i la planta és capaç de polinizar-se.



El fruit és un llegum, posseeix una beina allargada de longitud variable entre 10 i 35 cm i de consistència carnosa, tenen un envà esponjós amb una espècie de pèl apelfat entre les llavors sent aquestes més o menys aixafades. Dins d'aquesta beina se situen les llavors posades en fila. La beina, de color verd groguenc en estat immadur, s'enfosqueix i es torna pubescent en assecar-se. Els grans a l'interior de la mateixa varien entre 2 i 9.

Les faveres són originàries com a cultiu de l'Orient Pròxim, estenent-se per tota la conca mediterrània. Actualment la favera es conrea a tot el món.

La favera es desenvolupa bé en gairebé tots els tipus de sòl però prefereix els que tinguin un bon drenatge, encara que suporta també els argilencs. Requereix bastant humitat.

Són riques en carbohidrats i proteïnes. A mesura que maduren endureixen i guanyen en midó, per la qual cosa s'han de recol•lectar abans de la seva maduració. El fílum de color fosc o negre indica que ja no és recomanable per a consum humà.

Les rosques i tortells de reis, menjades en dates assenyalades (Sant Valero, Reis Mags, etc. ) coincidents amb les festes paganes de la sembra, la recol•lecció, la primavera etc... solen portar una o dues sorpreses. Una solia ser una moneda o regal favorable, i l'altra habitualment desfavorable que obliga a pagar el tortell, consisteix generalment en una llavor de fava.

Aquesta costum, que ha existit sempre del Tortell de Reis, ho hem heretat dels Romans i van ser ells els qui van idear el de posar una fava dins del tortell i al que li tocava era el rei de la festa.

Estan recomanades per a:
• Colesterol: absorbeix el greix dipositat en les venes.
• Diürètica: si es fan infusions amb les seves flors.
• Alzheimer, gràcies a la lecitina i al pujol.
• Depurativa: antireumàtica, infusió amb les seves flors.
• Afavoreix el trànsit intestinal.

En comprar-les hem de fixar-nos en què la beina estigui tesa, de color verd brillant i que en doblegar-la es trenqui i cruixi. Si es doblega o es veu mústiga és mal senyal i no hem de comprar-les. Les faves es consumeixen tant crues com cuinades.

Les faves cuinades es prenen ofegades, saltejades amb cansalada o pernil, en minestra, estofades i en la cuina moderna s'han fet algunes amanides a força de faves.

Wikipedia: fava

Botanica-online

InfoAgro.com

EURORESIDENBTES

Trencada de fruits secs 2010

El 29 d'octubre de 2010, es va celebrar “Sa trencada de fruits secs” en les pistes esportives del pati de primària del C.P. Cervantes. En aquesta activitat van participar totes les classes d'infantil i primària, aportant nous, castanyes, cacauets, pistatxos, avellanes, ametlles, pinyons, etc. També es va fer una torrada amb les castanyes i els nens/es van gaudir compartint i menjant els fruits secs. Cada grup tenia una paperera grisa per tirar les corfes dels fruits secs i treballar els hàbits de reciclatge. Aquesta activitat ha estat molt gratificant per als nens/es per conèixer la varietat de fruits secs que hi ha en la tardor i fomentar hàbits d'alimentació sans.